Reflexionem sobre el país que volem

No és cap novetat que estem vivint uns temps difícils, preludi del que pot venir en un futur, si escoltem a alguns grans analistes. Personalment, crec que la situació actual a Espanya està causada per quatre factors, anomenats en ordre d’importància, i sumats a la crisi que ja vivia el sector agrari i tèxtil:

1. incompetència de molts polítics
2. crisi de la construcció
3. deslocalització d’empreses
4. crisis financera internacional

Considero la primera la més important donat que durant anys molts polítics no han fet res per atenuar la segona i la tercera, que eren previsibles. No han pogut ni han volgut controlar una situació que es veia venir. Per què? Està clar que són titelles dels grans poders fàctics.

I a Catalunya, què? Doncs, estic segur que la crisis encara serà pitjor, ja que als factors anteriors s’han de sumar les següents circumstàncies:

• Els grans poders fàctics només beneficien les grans empreses, majoritàriament situades a Madrid, ja que Catalunya té un teixit empresarial constituït principalment per micro, petites i mitjanes empreses. La realitat és esfereïdora: “el 2008 la regió de Madrid va concentrar el 82% de tota la inversió directa estrangera a Espanya”. [font]
• El 10% de dèficit fiscal amb la resta de l’Estat (22.000 milions d’€) ens escanyarà més que mai, ja que Espanya necessitarà més diners: el dèficit estatal va triplicar en un any [font] i des del 2007 ja no hi ha fons de cohesió europeus. Actualment cadascun dels catalans treballem 1 de cada 10 anys NOMÉS per la resta de l’estat!!!
• El punt anterior té a veure tant amb el dèficit de la Generalitat (6.369 milions d’€ al 2010), com amb el seu deute (29.051 milions d’€ el 2010)
• Com a traca final: a partir dels crèdits demanats per poder fer front a les infraestructures i serveis des de fa anys, A MÉS A MÉS tenim que pagar uns interessos: la Generalitat 2.914 milions d’€ el 2010, i els ciutadans catalans haurem de seguir pagant peatges, tal i com ho fem religiosament. És vergonyós que Catalunya, amb un 10% de les vies ràpides de l’Estat, pagui el 42% del total de peatges. I, és clar, del que es paga en els peatges, un 22% tornen a ser impostos per a l’Estat!!!

Vist el panorama, jo només veig una solució a tot plegat: el binomi independència + regeneració política. Els dos conceptes van íntimament lligats. La regeneració política és impossible en l’estat actual; hi ha massa poders fàctics controlant-t’ho tot i fomentant l’espoli fiscal. Cal que reflexionem i no ens deixem influenciar per aquests poders que volen que la gent contempli el sobiranisme com una quimera.

Sempre havia vist la independència com un fort sentiment que molts catalans tenien envers el seu país, els quals no es conformaven amb el nivell d’autonomia que es tenia, fruit d’una democràcia i un nivell de vida que s’havia trigat molts anys en assolir. Mai m’havia considerat sobiranista, però després de més de trenta anys d’intentar contínuament fer encabir la nostra realitat i manera de ser  dins d’un país que mai no ha fet ni el mínim esforç per comprendre’ns, no és estrany que cada cop hi hagi més gent com jo que vegi la via autonomista exhaurida. Tal i com diu Josep M. Colomer (Professor d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques) en aquest enllaç: “Espanya és un dels casos més clars, a Europa, de frustració del projecte de construcció de nació unitària“.

Darrerament, tot el moviment sobiranista ha anat agafant més volum, degut a les retallades del nou Estatut, les campanyes de boicot rebudes i la sentència encallada d’un Tribunal Constitucional polititzat. La consulta sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 va marcar un punt d’inflexió en la situació, ja que per primer cop molta gent podia decidir democràticament si volia o no la sobirania de Catalunya. Cal remarcar però, que és molt important en aquest procés la constància i unitat dels catalans. Són moltes les entitats, agrupacions i plataformes que ja estant treballant amb una il·lusió i objectiu comú: la creació d’un nou país a Europa!

Crec que per arribar a l’autodeterminació s’han de complir dos requisits:

1. Fa falta molta pedagogia perquè tothom coneixi quina és la realitat i pugui reflexionar sense pors
2. Es necessita un lideratge carismàtic i fort que pugui obrir una bretxa independentista important al Parlament i faci decantar a una majoria de diputats cap a una declaració unilateral d’independència

Aquest bloc s’ha creat per treballar en el primer requisit, amb el convenciment de que pot ajudar a molta gent a obrir el ulls. Cal que tothom coneixi quina és la realitat, i que es trenquin el tòpics i tabús que hi ha sobre la independència: al fi i al cap només estem demanant gestionar-nos nosaltres mateixos i mirar en cada moment que és el millor per nosaltres. Físicament, Espanya es queda on està i respecte a la relació amb Catalunya, estic segur que serà molt millor que si ens quedem junts.

Només és qüestió de temps. El sentiment de que hem tocat sostre dins d’Espanya i que la única manera d’estar on ens mereixem és amb un país propi s’escampa com una taca d’oli. Tenim una cultura, una història i un futur que serà imparable. A més, la majoria de factors juguen al nostre favor:

• Les dades objectives sumades al sentit comú fan que cada dia més gent se n’adoni de la realitat, perdi pors infundades i vegi la creació d’un nou país com una cosa natural
• L’Estat espanyol mai ens donarà l’autogovern i els drets que desitgem i mereixem com a poble, i això cada dia ho assimila més gent
• El moviment sobiranista actual emana amb força de la societat civil, i això és imparable
• Les noves tecnologies fan possible lluitar contra tot l’aparell mediàtic, encara que no sigui en igualtat de condicions

Pensem que ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills!!! I com dic en el títol del bloc: de nosaltres depèn.

Una bona manera de començar per veure com estem, és fer-ho amb les següents presentacions creades pel Cercle Català de Negocis:

Pàgina següent: Magnitud de la tragèdia